Els vint minuts mes llargs de la meva vida

Despres de moltes hores dins del paritori, amb el temps que no passava, la matrona va pendre la desicio.
Es veu que jo estava molt cansat perque quan o esplicava no em vaig enterar del que li farien, i vaig demanar-li a una de les enfermeras.
Em va dir que li farien una sesaria per que el nen sortis, no vaig tenir temps de reaccionar ja que em van dir que h'avia de sortir a fora mentres li practicaven.
De seguida vaig anar cap a la Joana i vaig fer-li un peto i dir-li que tot aniria be.
I de seguida vaig sortir cap a fora.
El recorregut cap al passadis sem va fer etern, i no pensava en res, esta en blanc,
un pesigolleig per la panxa,sabent que deixava a la meva dona alla dintre cansada,sense forçes per a res.
Al sortir a fora vaig aseurem al banc i vaig començar a plorar de impotencia per no poder fer res.
Al cap de uns segons vaig trucar a la meva mare per donar-li la noticia i que ella lis digues als pares de la Joana ja que jo no tenia forçes per fer-ho.
Despres vaig trucar al meu pare per dir-lis lo de la cesarea,va agafar el telefon na Marisol i vaig dir-li el que li farien i quant anavem a penjar vaig notar que ella feia veu de plorar.
Vaig tornar a agafar el telefon i vaig trucar a n'aina i vaig esplicar-li com estava la situacio i em va Intentar tranquilit-zar.
Al penjar vaig trucar a l'Alba per que nesesitava parlar amb ella ja que sempre es aqui quan la nesecito i vam estar parlant uns minuts i em van anar molt be perque em van deixar mes tranquil del que estava.
Despres vaig aixecarme i mirant per la finestra esperava veure el cotxe de la meva mare arrivant a l'hospital pasaven molts cotxes pero cap era el seu.
Vaig posar-me a caminar pasadis amunt i avall sense pensar en res domes que passas el temps rapit i mirant cada moment el rellotge.
El telefon va sonar,era la meva mare dient que ja avien sortir de alcudia cap aqui i la alegria va ser quant va dir-me que tambe venia el meu pare, sabia que podia contar amb ell i aquell dia o nesesitava mes que mai.
Al cap de uns minuts la porta es va obrir i em van dir:
Un nen molt presios, quatre kilos.
Em van deixar entrar a dintre i al aseurem a la butaca vaig sentir com el nen plorava i vaig pensar, aquest es el meu....
De seguida mel van portar i mentres mel donaven sentia com la meva mare i els altres arrivaben al passadis i vaig dir-li a la enfermera que aveure si podia deixar entrar un minut als avis i amb va dir que si.
Els va anar a buscar mentres jo estava atontat mirant el nen que poc a poc intentava obrir els ulls.
Al entrar a dins la sala els avis tot van ser llagrimes de alegria i nervis, petons abrassades amb el papa i jo vaig dir-li mira ja ets padri, i varem fer fotos al nen.
Mentres tant estaven acabant de curar a la Joana a la cual fins al cap de una hora no la veuriem perque avia de descansar a una sala on no i podia estar.
Pero la vaig poder veure un segon al passar pel costat de una porta,ella era alla estirada.
De veritat que aquells vint minuts ven ser els mes llarcs de la meva vida i mai els oblidare